Tinder o com reforçar la teva seguretat emocional

Dominar els sotracs emocionals no ha estat mai fàcil pels humans. Correm amb el desavantatge de ser un acte reflex inconscient del nostre sistema límbic, que ens dona informació per a la nostra supervivència. Ves per on, ens recorda que som animals que continuem actuant sota la irracionalitat.

Un dels impactes sociològics que vivim en aquests anys de pandèmia és la manera que hem adoptat per a comunicar-nos. Mitjançant les xarxes socials aconseguim vendre, comprar, conèixer gent o simplement sentir que no estem sols. Sigui com sigui, les nostres necessitats psicològiques bàsiques lligades a l’amor, la seguretat i la llibertat continuen essent les mateixes, l’únic que hem començat a utilitzar diferents canals per satisfer-les, degut a les restriccions.

Avui us vull parlar de Tinder, una aplicació mòbil per a conèixer gent de fora del teu cercle habitual que utilitza un 15% de joves d’entre 18 i 29 anys i un 19% d’entre 30 a 44 (baixa el percentatge a partir d’aquesta edat a un 6%). Amb un 72% de presència d’homes i un 28% de dones, la probabilitat que un home connecti amb una persona (faci match) és desproporcionadament més baixa que el que faci una noia. Segons més estatístiques, una noia pot acumular fins a 1000 m’agrada en un dia mentre que una vintena de m’agrada en un dia per a un noi sol ser un gran èxit.

A un primer cop d’ull pot semblar una app de cites on pots fer match de forma massiva i tenir sexe casual. Certament, trobaràs perfils d’ambdós sexes sense pèls a la llengua (ni al pit, ni a l’entrecuix) que ofereixen exclusivament això, sexe. La meva percepció de l’app, però, va ser una altra ben diferent.

Sí que es cert que més sovint del que ens imaginem, existeixen perfils tant d’homes com de dones que només segueixen a l’aplicació fent m’agrada i és m’agrada per a saber si és recíproc, és a dir, saber que han estat vistos i desitjats. Narcisisme virtual.

Un estudi del 2017, revela que la dosi de dopamina que genera el match és tan plaent que només cerca això i fa que no sigui tan important el fet de mantenir una conversa o generar una cita amb aquella persona. És un acte de reafirmació, de validació externa, més estesa entre noies que nois per una pressió social que aixafa i ofega amb els cànons de bellesa imposats. I la paradoxa amb la que es retroalimenta està servida: vaig carregada de dopamina i el meu aïllament és cada cop més acusat, pel que necessito encara més atenció en forma de m’agrada.

A primer cop d’ull, Tinder sembla una app de cites.

Si et plau, si detectes això de manera sostinguda en el temps, aixeca el cap, mira’t al mirall i parla’t de manera sincera. A qui més necessites en aquests moments és a tu mateix. Si tu sol no ho pots parar, hi ha professionals que et poden acompanyar a refer uns hàbits més saludables.

Per una altra banda, abans d’instal·lar l’aplicació, seria bo saber per a què la vols utilitzar. Com que això és molt difícil de definir, com a mínim tingues clar què és el que no vols, és a dir, les teves línies vermelles. Perquè no tot s’hi val. Ni les faltes d’ortografia, ni les faltes de respecte.

Ja tens el teu perfil creat. Has triat les fotos que et defineixen i un text més o menys llarg amb el que et sents identificat. I ara ve el moment d’escollir: entres en un univers d’heterogènia abundància i el teu dit, inconscientment, es comença a alinear amb les teves aspiracions. I no son aspiracions equitatives a qui som, sinó que comencem a cercar aquella puntuació que està per sobre del que nosaltres pensem que som. Pensem que triem una persona segons com som i com pensem que l’altre n’és d’afí als nostres gustos i inclinacions, però el cas és que majoritàriament l’estarem triant segons com creiem que som (no el que som en realitat) i com ens projectem amb el que sentim quan veiem la imatge que ha penjat l’altra persona. Això pot ser més o menys discutible, però els estudis sociològics també ho avalen.

I arriba el moment de l’esperat match! Tens un nou crush! O el que és el mateix, un amor idealitzat o enamorament sobtat. I aquest és el moment crucial: qui comença la conversa? Qui fa els honors? No hi ha cap norma escrita, però se sap que un home triga una mitjana de cinc minuts a contestar amb una mitjana de dotze caràcters de text, mentre que les noies ens prenem més aviat el nostre temps. Feel free. No es tracta d’impressionar amb la primera frase (o sí!), sinó de mostrar-te natural, com el que faries estant a la barra d’un bar.

Però també em demano: com es pot ser natural en un univers impressionista amb tanta competència, sobretot entre els homes? On la majoria de perfils són cracs en pujar cims, en crossfit o en fer esports de risc.

I entrem en conflicte intern un altre cop: com mostrar-se tal com soc si el que estic cercant és ja una projecció inconscient del que m’agradaria que passés? Analitzo això: per a mostrar-me tal com soc necessito tenir un autoconeixement elevat de la meva identitat i els meus estats emocionals. Quan m’enfoco en l’altre persona, m’estic projectant en què m’agradaria que passés. Quan projecto no estic essent jo, sinó la imatge que vull veure de mi. Per tant, quan estic parlant amb algú que he puntuat per sobre del que crec que soc jo, no estic sent coherent amb mi, sinó que estic adaptant la meva comunicació a com crec que l’altra persona creu que soc jo.

Complexitat en estat pur i amb molts de matisos. Arrel d’aquesta conducta, m’he trobat inicis de conversa interessantíssims que comencen en «Hola, què és el més emocionant que t’ha passat avui?» o «Creus que els nostres fills tindran els teus ulls?». Altres vegades, fins i tot algun insult per definir-te d’alguna ideologia política o corrent de pensament… sort que aquesta aplicació et dona la opció de denunciar perfils que es passen de la ratlla (veus per què és important saber quines son les teves línies vermelles?).

En molts casos, aquesta és una aplicació on es cerca trobar algú amb qui viure bones estones, riure una estona o compartir experiències amb gent que vibra igual que tu. També ens podem trobar que volem que ens sorprenguin, que es diguin coses boniques o ens transmetin caliu.

Com es pot ser natural en un univers impressionista amb tanta competència, sobretot entre els homes?

Sigui com sigui, el que cerquem és sentir-nos realitzats. Cerquem un per a què o per a qui fer les coses. Sentir l’acompanyament i l’acceptació d’una altra persona que ens inclogui en la seva vida i ens faci sentir-nos empoderats. I això passa tant a dins com a fora de les xarxes, però sembla socialment més acceptat que passi a qualsevol preu si passa en línia.

La fulla d’aquestes apps, tal com he dit, és molt prima. I de la mateixa manera que pots estendre mantega sobre el pa, també el pots tallar. Una aplicació que et permet parlar simultàniament amb desenes de persones, farà que més d’una incipient relació es vegi truncada, ferint més o menys les expectatives de l’altre.

De cop, un dia apareix el la ruptura a la francesa (ghosting), aquella tècnica que et fan o fas per a començar a posar distància dialèctica quan, o no tens clar què fer amb aquella persona o no has trobat la manera efectiva de comunicar que no et ve de gust seguir parlant amb ell, sigui pel motiu que sigui.

Saps que com menys natural i menys efectivament et comuniquis més alimentes les expectatives i frustracions de l’altre? Cadascú que triï amb quins fantasmes vol dormir sota el coixí.

Si tots tinguéssim clar qui som en realitat, què volem i com ho volem amb total seguretat, molts conflictes emocionals es resoldrien en dues línies. Però lligar quan no sabem quina serà la conseqüència de fer-ho amb un desconegut perquè no sabem ni nosaltres què cerquem no és una tasca fàcil. Tampoc és una habilitat exclusiva per a uns pocs, sinó que està molt relacionada amb l’autoconeixement i la seguretat en un mateix.

Quan reconec les meves fortaleses i confio en les meves capacitats raonadament definides, em torno més sexi. Quantes menys projeccions carregui en la motxilla de l’altre, significarà que més amor i validació em sé donar a mi mateix. I quan entengui que tothom exerceix una pròpia llibertat i que jo m’he de fer càrrec exclusivament de la meva, menys m’enfadaré o em frustraré.

I si pel que sigui t’enfades, t’angoixes o t’entristeixes, aparta el mòbil. Crea el teu espai d’autoregeneració o autocura i, quan tornis a omplir el teu got d’amor personal, adona’t que t’emportes la lliçó més important de la teva vida: la única persona capaç de validar-te, estimar-te i assegurar-te com tu vols ets tu mateix.

Unes qüestions bàsiques d’introspecció podrien ser: què em cal desenvolupar en mi per posar límits? Què em cal desenvolupar en mi per mostrar-me tal com soc i en plena confiança? Què em cal desenvolupar en mi per a estar disposat a que l’altra persona decideixi marxar?

Quan mantens una rutina sobre la que tu sol et mantens realitzat diàriament, et relaciones des de l’abundància, pots obrir-te amb seguretat i el que obtens són experiències que sumen, perquè les que resten les detectes de seguida i hi poses límits sans, des del mateix respecte que et dones a tu mateix.

Recorda trobar el teu match personal amb tu abans de sortir de casa o de mirar el mòbil. I que les relacions no es cerquen, sinó que es construeixen en el temps. El resultat, sempre serà el que prèviament hagis cultivat en tu, més el que comencis a cultivar en la relació.

Que tinguis un bon match!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>