Transformació social. Emoció i política

Quan em va arribar la proposta de tema d’aquest mes vaig pensar en parlar-vos de classes socials, de lluita obrera i de com les persones podem fer per canviar la història de la nostra societat.

Ho anava a fer, sí. Però aquests dies m’han arribat dues notícies, les dues d’àmbits completament diferents, però que tenen un fons comú. La violència basada en la superioritat econòmica o física. Això m’ha fet modificar l’article. Perquè el canvi social no és una cosa optativa. A la llum del que estem veient, és quelcom absolutament necessari. Vegem les notícies de les que us parlo.

La primera és devastadora. Un pare decideix assassinar el seu fill de dos anys amb la intenció de fer mal a la mare del nadó, perquè ella el volia deixar.

És el súmmum del maltractament. Segar la vida del propi fill, conscientment i voluntària. Guardar prou maldat a l’ànima com per matar algú tan absolutament innocent i indefens com és un nadó. Hi ha una dita que diu que qui mata una oreneta, mata sa mare. No se que dirà el saber popular de matar un nen petit.

Ara, com a reacció, veurem infinitat de tertúlies parlant de la violència vicària, del masclisme, que l’assassí saludava els veïns quan se’ls trobava per l’escala —cosa que sembla ser que el feia mereixedor de respecte (?)— i no faltarà qui doni la culpa a la mare, perquè hi ha molta gent que s’ha cregut la falòrnia que les dones sempre acaben guanyant en els divorcis. Senyors. Mai ningú no hi guanya, en un divorci. És una ruptura. Si tenim sort, les persones que trenquen miraran més enllà de la seva pròpia individualitat per fixar-se en les  que tenen l’obligació de protegir. No oblidem que la potestat parental no és un dret. És una obligació que assumim per amor.

Del que no sentirem parlar és de la situació de base. La que fa que això sigui imaginable i que cada cop ens sembli menys abominable. El que porta a aquestes situacions és una societat massa individualista en què encara avui impera la llei del més fort. On es reclama igualtat amb més o menys tebiesa, però no equitat. On es reclama penes i actuacions de càstig però no es treballa prou l’educació col·lectiva. On ens fixem més en les obligacions que en l’amor als propis fills, l’únic tipus d’amor que pot ser incondicional.

La individualitat i la llei de la jungla —en podem dir sistema capitalista, llei de l’oferta i la demanda, i tot un altre seguit de coses— ens porten indefectiblement a la violència. Més o menys evident, és cert. Però és que de violències n’hi ha moltes.

Observem això a través de l’altre cas que us comentava a l’inici de l’article: avui he sentit a la ràdio que s’ha denunciat un empresari que obligava els treballadors a fer jornades de vint-i-sis hores —amb una hora de descans per a dinar—, no els donava d’alta a la Seguretat Social, no feia prevenció de riscos laborals i els pagava el que li donava la gana. Direu, ei, que això no té res a veure! No s’ha mort cap nadó. No hi ha violència!

És cert que no s’ha mort cap nadó per l’actuació d’aquesta persona, però esteu segurs que no hi ha violència en la seva actuació? No cal anar gaire lluny per veure que les raons de l’empresari, com les del pare del pobre nadó assassinat, són espúries. L’un volia guanyar diners esclavitzant persones i l’altre simplement volia fer mal.

Ara anem una mica més enllà. No us demaneu per què aquests treballadors han acceptat aquestes condicions? Potser per una situació de precarietat? O és que pensem que hi pot haver algú que accepti una situació tan extrema si no necessita de debò els diners? La violència econòmica és present en molts àmbits de la nostra societat.

El que és incomprensible és per què una persona pot voler mantenir unes condicions de treball tan penoses per als altres. O com se li pot passar pel cap a algú assassinar un nadó? Què és el que pot fer que aquest senyor s’hagi sentit legitimat per a fer una atrocitat com aquesta?

La resposta la tenim en una construcció social injusta, on unes persones tenen menys drets i oportunitats que d’altres.

Si parlem d’evolució i de canvi social, crec que podem afirmar que estem en un moment de regressió en matèria de drets. En matèria laboral estem acceptant retallades, les reformes laborals de 2010 i 2012 en són la prova. Fa molt temps que el govern diu que les derogarà, però no sembla que hi tingui gaire pressa…i la precarietat augmenta, amanida per la crisi econòmica que la covid ha causat —a les classes menys benestants, perquè a les elèctriques i a les cadenes de distribució no sembla que els hagi anat tan malament—. D’acord amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, a l’Estat espanyol entre 1913 i 1917 es van fer més de dues‐centes vagues, el 1918 més de quatre-centes cinquanta, unes nou-centes el 1919 i unes mil el 1920. Entre 1918 i 1923 es produirien uns 4560 ferits i 270 morts per la conflictivitat obrera. Entre 1917 i 1923 Barcelona va esdevenir un problema d’Estat. De fet, ja ho era abans. Entre 1901 a 1921, Barcelona va estar més temps amb les garanties constitucionals suspeses que en situació de normalitat.

Aquestes vagues tenien l’origen en unes condicions de precarietat laboral espantoses. La ja famosa vaga de la Canadenca va donar com a resultat principal l’establiment de la jornada laboral de vuit hores. Una de les que l’empresari de la notícia ha ignorat.

En matèria de violència masclista la resposta social és més aviat tèbia. Ens enfadem molt quan succeeix una barbaritat i mor un infant, però els partits polítics que donen suport a la violència segueixen sumant vots. Com que ens saluden quan ens els creuem a l’escala…

I ja no entrem a pensar en què passa —i en el que sabem que passarà— a l’Afganistan. Com que ens pesca lluny, podem mirar a una altra banda i queixar-nos de la feina que se suposa que ens prenen les persones migrades…

M’ha sortit un article força negatiu, sí. Ha estat una setmana terrible.

Però no vull acabar sense acostar-vos a un gag de la Mafalda que deia que per desgràcia, al món hi ha més problemòlegs que solucionòlegs. Cal que aportem una mirada positiva a aquesta setmana tan i tan negativa. La societat, nosaltres, la gent del carrer, podem canviar moltes coses. Podem acostar-nos a formes socials on no hi càpiga la violència. Les tenim i funcionen, tant per generar economia justa com per adreçar la societat cap a comportaments més saludables. Són les formes de l’economia social, perquè totes elles es basen en l’ajut mutu. En la comunitat com a centre de tot. En l’assoliment d’objectius comuns deixant els particulars en segon pla. En l’equitat.

Ens hi atrevirem?

Jo ja us dic que prefereixo algú que em tracti amb equitat abans que algú que em saludi a l’escala.

Au, dixit.

política, transformació social, violència,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>