Travessar el dol

Fa quatre mesos vaig perdre una persona estimada. No va ser una pèrdua traumàtica perquè era una cosa per a la qual ens havíem anat preparant feia temps. Però la mort té això, que per molt que prèviament ens anem fent a la idea que aquella persona no viurà per sempre, no ens podem protegir del dolor que causarà la seva l’absència de l’ésser estimat.

L’IEC defineix el dol com l’afecció causada per la mort d’una persona estimada, i el Diccionari català-valencià-balear li afegeix dramatisme i es refereix a la gran aflicció causada per la mort d’algú. En realitat, els experts també asseguren que podem passar un dol com un període d’adaptació natural davant de qualsevol canvi vital, que pot anar des de la mort —una persona estimada, una pèrdua gestacional, o fins i tot la mort d’un animal de companyia— fins a un canvi o pèrdua de feina, d’habitatge o una ruptura sentimental.

En la vida tots passarem en un moment o l’altre per un dol, per això m’ha semblat que seria interessant compartir i analitzar aquesta experiència, tant des del punt de vista psicològic com cultural: veure com abordam i afrontam el dol les societats secularitzades —majoritàriament Occident— a l’actualitat.

En el meu cas no és el primer cop que visc un dol, però d’avançada era conscient de dues coses: la primera, que un dol mal processat pot estirar-se anys o tota una vida —és el que se’n diu dol patològic— i segona, que aquella pèrdua per a la qual m’anava fent a la idea —i amb la qual ja havia passat en certa manera un dol a causa tots els canvis que havia implicat la malaltia i la pèrdua de facultats— seria especialment mal de dur pel rol que aquella persona representava en la meva vida.

Conscient que no podia evitar el dolor vaig mirar d’entendre’l i observar com anaven canviant les emocions a dintre meu. Mentre jo m’esforçava per portar aquell dolor amb més o menys naturalitat vaig adonar-me d’una cosa: a Occident la mort és un tabú, però parlar del que suposa un dol amb determinades generacions encara ho és més. Ens manca força educació emocional per a ser capaços d’afrontar la mort amb la salut psicològica o espiritual que caldria. En poques paraules, la gent aborda la mort com un nen que es tapa els ulls i es pensa que els adults no el veuen. Com a cultura això delata, però, una carència enorme. Un absolut abandonament de la dimensió espiritual —i ja no diem emocional— que ens haurà de passar factura en forma de depressions, ansietats, agressivitat i incapacitat per afrontar la nostra pròpia merda emocional.

Rosa Ma. Baixeru: «Tot dol va acompanyat d’un tancament en un mateix, es fa silenci interior i extern. Hi ha un recloure’s en un mateix com una necessitat d’aïllament del món exterior. Alhora, paradoxalment, hi ha la necessitat d’escenificar el dol, de donar-lo a conèixer, de dramatitzar-lo: representar-lo.»

Quan el fosser va tapiar la làpida, a casa ningú més no va parlar de mort llevat per a temes de gestió i administratius. Jo vaig agafar un avió tres dies després i vaig mudar-me a Eivissa per feina, com si res, només dos dies després. És millor tornar la normalitat com més aviat millor, sent dir sovint. Potser seria més urgent aprendre a escoltar-nos tan aviat com puguem.

«Tot dol provoca una crisi, un canvi, un punt mort en la vida de la persona —de la societat—, que demana una resolució, una decisió. És difícil fer una valoració del dol; en tot cas, cal dir que a fets passats el dol pot tenir una lectura positiva, sense oblidar que també pot succeir el contrari.» Rosa Ma. Baixeru

Intentaré expressar les fases per les quals he passat i passo en relació amb el que diuen els experts i he pogut investigar sobre el dol.

La primera fase és la de negació. En el meu cas la primera i segona fase es van invertir o no les vaig poder identificar com a tal. Quan vaig rebre la trucada vaig sentir una emprenyada increïble, tota l’estona dels preparatius, el funeral i les reunions familiars les vaig passar disposada a pegar-me amb el primer que fes un comentari fora de lloc. Sentia, més que ràbia, fúria. No vaig ser capaç de vessar una llàgrima fins que vaig quedar sola i el que és pitjor, m’hauria barallat fàcilment amb qualsevol. Em molestava tot i tothom i em molestava encara més veure l’aflicció d’algunes persones que, per mi, no s’havien preocupat mai de cuidar-la ni fer-la feliç. M’indignaven de manera important les seves llàgrimes i vaig proferir insults internament mentre em donaven el condol. Vist amb perspectiva, la impotència de la situació i l’afany de tothom per tornar a la normalitat i viure allò com un mer tràmit era el que m’emprenyava tant.

La segona fase, la que hauria de ser d’ira, la vaig blocar. Per circumstàncies laborals i personals vaig interrompre el dol per estar a l’altura de la situació (com si es pogués) perquè la situació exigia de mi una energia que no tenia, però amb la que estava obligada a complir. Només sé que estava esgotada i mentalment saturada, alguna cosa m’ennigulava la ment i anava passant el dia a dia sense pena ni glòria, amb apatia, sense ganes de fer res però sense ganes de no fer. Simplement amb la incomoditat present, intentant centrar-me en la feina i amb moltes, moltíssimes ganes de tornar a casa i descansar. S’ha de dir que abans de marxar havia patit un atac d’ansietat molt fort que vaig atribuir a la situació, però ni les demandes del meu cos van impedir que agafés un avió i acomplir amb els dictàmens de la societat. Supòs que la meva fase d’ira va consistir a intentar culpar tothom d’haver fet massa poc per a evitar la situació.

Diem que es dona un dol patològic quan, a diferència del procés normal, la tristesa i l’ansietat perduren de forma molt intensa passats entre sis mesos i un any després de la pèrdua.

La tornada va ser el pitjor i d’alguna manera ho sabia. Hi havia pena continguda i per alguna banda havia de sortir. Supòs que vaig entrar en la fase de negociació, en la que generalment apareixen la culpa i les qüestions de i si…?, Vaig ser prou bona?, Vaig estar a l’altura?, Per què no torno a casa? com si, d’alguna manera, allò me la pogués tornar. Vaig anar a passar un cap de setmana a la platja amb uns amics per a celebrar l’arribada de l’estiu i també per a complir i no quedar-me a casa amb els meus pensaments, cosa que en realitat era el que em venia de gust fer perquè el dol té això, que et lleva les ganes de fer coses i et fa que l’humor dels teus amics et sembli estúpid. Tothom insistia en el fet que em faria bé. Per l’única cosa que em va fer bé va ser per a anar entrenant el color torrat, perquè em vaig passar el cap de setmana sentint-me fora de lloc, fent un sobreesforç per somriure i aguantant-me les ganes de plorar. Quan a la fi vaig arribar a casa meva vaig haver-me de passar dos dies al llit plorant, desconsolada i culpant-me de tot. Dic dos, però potser van ses tres o quatre. Primer era tot el dia, després eren episodis aïllats. En la tranquil·litat de casa va ser on, finalment, sentia que podia viure el meu dol. Supòs que havia entrat en la fase de depressió.

Aquesta fase es va caracteritzar per la manca absoluta de concentració, la pena i la sensació d’incomprensió. Mirava de parlar les coses amb algú que hagués passat per quelcom similar però, de molt bona fe, el meu cercle més estret no ho havia passat o simplement no volia parlar-ne. Finalment vaig poder tenir una conversa amb una amiga que havia passat pel mateix feia anys i que en part em va resultar molt sanadora. Allí em vaig adonar que el suport del teu cercle i el suport social és un dels pilars essencials per a transitar les fases del dol de manera sana. Però si la mort és tabú, aquest cercle es redueix i resulta molt difícil saber si el que et passa és normal i viure-ho sense culpa.

La darrera és la fase d’acceptació, en la que estic, esper. La pena no se’n va, però la situació es racionalitza i el dolor ja és més petit. Pots tornar al dia a dia amb les preocupacions i alegries habituals, torna la motivació i només de tant en tant, quan veus un objecte d’aquella persona, una fotografia o és un dia especial penses com la trobes a faltar. T’envaeixen records de la infantesa, converses, recordes coses que no recordaves, com si el subconscient s’esforçàs a fer-la present, a no perdre’n el record. Tanmateix ho observes amb serenitat.

Si alguna d’aquestes s’enquista o no es processa bé, parlem de dol blocat. Si per a apaivagar dolor abusem de substàncies com drogues i alcohol —i això també inclouen els ansiolítics o opiacis forts— parlem de dol complicat, i si finalment s’ha donat un dels dos casos o som incapaços de superar la fase de depressió parlem de dol patològic, el que ja és més arriscat i difícil de tractar.

En la vida tots passarem en un moment o l’altre per un dol.

Els psicòlegs determinen que cada persona passa per aquestes fases a un ritme diferent en funció de la persona i del vincle que tinguéssim amb l’ésser estimat. Aquest marc pot anar des de dotze setmanes fins a dos anys, dins dels paràmetres normals; tanmateix, si en sis mesos som incapaços d’afrontar el nostre dia a dia amb normalitat perquè la tristesa, la rabia o l’ansietat estan condicionant la nostra vida, és recomanable contactar amb un professional com més aviat millor. Si es prefereix i la persona no es veu capaç de transitar les fases sola pel motiu que sigui, existeixen grups de teràpia i suport per a dol. És molt recomanable en casos en els que la pèrdua ha succeït de manera traumàtica com un accident, o després d’una llarga malaltia com el càncer o les malalties degeneratives que impliquen un desgast emocional i físic molt gros per als cuidadors i familiars.

Tot això s’explica perquè som éssers emocionals, i de la mateixa manera que cuidem el cos quan tenim una grip, és important cuidar la ment quan transitem un dol. Fa poc anava amb cotxe amb el meu pare. Havíem dinat i jo em sentia ben rodona, amb aquella somnolència que t’agafa quan potser t’has passat amb el menjar i potser també perquè has begut una mica de vi. De sobte, vaig tenir l’impuls estúpid de dir-li que em deixes a casa d’ella. Va ser un pensament fugaç, automàtic, ara hi aniré a fer la migdiada, en qüestió de segons vaig tornar a la realitat, devastadora, ja no hi ha un casa d’ella ni un casa nostra. Ja no hi puc anar a fer la migdiada i fer petar la xerrada. El que vaig sentir, més que res, va ser incertesa. Per què he tingut aquest lapsus?, pensava.

La meva patinada s’explica perquè la nostra resposta racional té tres estadis. A mi m’agrada dir que tenim com tres personalitats. La resposta emocional del sistema límbic, que és el nostre cervell emocional i d’on venen les emocions com la por i que té una funció de supervivència, els lòbuls parietals o occipital, que són els del pensament racional, mancats de sentiments i que ens permeten pensar amb feredat i, un de tercer que no és ben bé una part, sinó que segons Daniel Goleman, expert en intel·ligència emocional, és la interacció i comunicació entre el nostre sistema límbic i el nostre sistema racional, cosa que ens permet equilibrar les emocions a la vegada que aprendre’n alguna com per exemple l’empatia. A part d’aquests també hi ha el cervell executiu i el reptilià, però aquests no ens interessen tant quant al dol.

Som éssers emocionals, i de la mateixa manera que cuidem el cos quan tenim una grip, és important cuidar la ment quan transitem un dol.

El que va passar al cotxe és conseqüència d’una conducta apresa que feia molt de temps que es repetia en situacions com aquella —si anava a dinar amb el pare— i que tenia una importància en el meu ritual. El que vaig sentir, la incertesa i la tristesa, varen ser la resposta emocional immediata del sistema límbic, el meu cervell emocional, que no té la capacitat de comprendre que allò ja no pot succeir perquè la persona amb la qual ho fèiem ja no hi és. El nostre sistema límbic no té la capacitat de processar l’absència perquè no conceptualitza i no l’entén. Això és com quan un gosset perd l’amo i l’espera assegut al mateix lloc cada dia. L’animal actua per emoció i conducta apreses. En aquest sentit, el nostre cervell és igual, per això el paper del dol és tan important. Mentre que el meu cervell emocional es veia desbordat per la situació, el meu cervell racional tenia la capacitat de recordar-li que aquella era la nova situació i que estava bé sentir tristesa, però que ja no podíem anar a fer la migdiada amb ella. Sembla bàsic, oi? La funció del dol és per tant, natural i una qüestió adaptativa. Si jo no hagués processat el dol com toca, possiblement hauria patit un segrest emocional en terminologia de Goleman, i m’hauria deixat emportar per la ràbia o altres emocions. El dol em va permetre tronar a casa, resignada i trista, però conscient que aquesta mena de lapsus són normals i passaran durant un temps. És inevitable sentir tristesa davant quelcom que us recordi l’ésser estimat. El que seria preocupant seria no sentir-ne o que el dolor ens blocàs fins a tal punt que no poguéssim seguir amb la nostra rutina.

El problema del món occidental amb la tristesa i el dol és que ens regim per la norma de el que no mencionem no existeix i això pot arribar fins i tot a crear problemàtiques socials. L’OMS reconeix la importància de la dimensió espiritual com un element més de l’ésser humà d’importància cabdal per tal d’abordar la salut mental. Les persones tenim una dimensió biològica, psicològica, cultural i en darrer terme espiritual que haurien d’estar en equilibri. Tot i la negativa d’algunes persones a acceptar la darrera dimensió com a vàlida, el que és cert és que les doctrines i els rituals de tipus espiritual són una de les més efectives en els processos de tancament i acceptació del dol. Aquest fenomen es deu al fet que, tot i els nostres esforços després de quasi 300.000 anys d’humanitat, encara no entenem la mort. El nostre cervell racional pot fer-ho, però el nostre cervell emocional no. Exposar-lo a rituals de tancament i comiat és per ara l’estratègia cultural més efectiva davant la pèrdua, almenys pel que a fa la dimensió social de l’ésser. Si volem estar per sobre d’això ens queda la psicologia i entrenar la nostra intel·ligència emocional, no només com a individuals, sinó com a col·lectiu. Acceptar la mort com un procés natural que implica una gran quantitat de canvis seria un començament.

El problema del món occidental amb la tristesa i el dol és que ens regim per la norma de el que no mencionem no existeix i això pot arribar fins i tot a crear problemàtiques socials.

El refús social d’aquesta dimensió genera desesperació i negoci al voltant de la mort basat sobretot en el món paranormal i en la promesa de poder contactar amb els nostres estimats. Hi ha gent a la qual li funciona, perquè no pot processar la fase de negociació sense ajuda i sense que es convenci que aquella persona ha marxat. Podem negar el dolor que causa la mort i viure’l des del tabú i la ignorància, podem omplir-nos a menjar per a omplir el buit, pagar una pitonissa o quedar la resta dels nostres dies al llit, maleint tothom. Però també podem fer-nos responsables del dolor a través de la resiliència, a través de la intel·ligència emocional. Des de la meva ignorància en psicologia i amb la perspectiva de a qui li agrada assenyalar els punts dèbils de la seva societat, jo opto per la segona.

Ara entenc perquè la meva àvia no volia abandonar el dol —ara em refereixo a la roba negra— quan va perdre el meu avi. Un cop em vaig enfadar molt perquè em va tornar un mocador preciós i colorit que li havia portat del Marroc, perquè ja no podia portar-lo. Li vaig dir que allò era una collonada, vaig invalidar el seu dolor i el seu ritual de respecte a la persona estimada. Ella no sabia processar el dolor d’altra manera. Li semblava que acontentava al difunt si vestia de negre. No acceptava que allò era només un gest simbòlic que als ulls dels altres era un absurd. Entre la gent de la seva generació, el vestit era un indicatiu del respecte que s’havia de guardar al dolor d’aquella persona i ni jo ni els meus cosins compreníem el seu dolor.

Girant la vista enrere, pens que a mi també m’hagués anat bé vestir de negre després de la seva pèrdua, potser així hagués evitat enfrontar-me a situacions per les quals no estava preparada després que marxés, potser la gent hauria estat més comprensiva amb les meves reaccions desmesurades o amb les meves poques ganes de riure. Cadascú viu el dol a la seva manera. Cal acompanyar, escoltar i respectar la persona i els seus temps de recuperació. Només així, potser algun dia, ja estarà preparada per a deixar el negre.

dol, fases, mort, tabú, vida,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>