Un estiu, l’Eddy Merckx, els germans Beistegui i la inèrcia desbocada

La fascinació per l’equilibri dinàmic (anar en bicicleta, vaja) s’ancora als orígens de la meva consciència i de la meva memòria en un dia indeterminat en un pati ple de rocs a Manlleu on els meus cosins, que poc temps més tard tindrien certa passió per l’oculta maquinària ferroviària d’Stephenson que reposava sota el meu llit, practicaven com folls les males arts del biciclisme agosarat. Suposo que a casa devien haver considerat que no em calia un estri mecànic amb el qual probablement m’acabés trencant alguna extremitat i per això llavors jo no tenia bicicleta, encara.

La meva ment recorda com si fos avui el pati, els rocs i els meus cosins reptant-me a enfilar el camí de l’equilibri amb la crueltat que la mainada exhibeix sense embuts. Probablement pensessin que em rendiria acollonit o que la inevitable gravetat m’estassaria, però no comptaven amb la meva determinació, amb la meva natural tossuderia, amb la meva tendència espontània a fer coses absurdes, ni amb la meva fascinació per sentir a la cara l’aire en moviment. I així, al poc, cap a mitja tarda, ja dominava els rudiments de l’equilibri precari i molt abans que fosquegés en aquella calorosa tarda d’estiu, ja havia assentat amb valor i vigor els efectes giroscòpics que marquen l’equilibri sobre dues rodes. Al llarg de la tarda, per pal·liar l’esforç del domini de la gravetat, ens vàrem beure entre els meus cosins i jo dues dotzenes d’ampolles de Coca-Cola d’una màquina vermella que el seu pare havia comprat i instal·lat prop del pati de rocs. La innecessària aportació calòrica i de cafeïna de la infernal beguda ianqui, possiblement tingués alguna cosa a veure amb la meva determinació incansable de dominar el precari equilibri, però era tan bona, la Coca-Cola…

L’endemà mateix del meu èxit equilibrista, eufòric, ja vaig començar emprenyar a casa per una bicicleta per a mi sol on desfogar aquelles ànsies de velocitat que em devoraven l’ànima i el cos. La verda bicicleta rebutjada de l’Omedes, el meu veí que capturava amb habilitat granotes i capgrossos pels euclidians canals dels horts del Pla, va ser la meva primera màquina per dominar l’espai temps.

El lledoner del Pla.

Era verda i l’escut de la marca s’havia perdut ja feia molt temps, però tenia amb unes ratlletes de color groc i vermell, fines, que perfilaven el que quedava de la pintura original arrapada al malmès quadre soldat amb groc llautó. Els negres pneumàtics esquarterats ja s’havien curat al sol de mil estius, com els bons pernils, i la seva duresa impedia moltes punxades. La falta de qualsevol mecanisme de frenada amb va empènyer a adquirir l’habilitat de la desacceleració posant la sabata entre el quadre i la roda. La frenada contundent a cops de sabata propiciava derrapades immenses i caigudes enmig d’una gran polseguera.

Aquell estiu, la bicicleta de l’Omedes em va ajudar a arrebossar-me cada matí i cada tarda amb la pols del pati de terra presidit per l’enorme lledoner del Pla de manera que a la nit, abans de la banyera de rigor, el meu color era indistingible del color del pati, indistingible del color de la felicitat i de la nit. L’home encara no havia arribat a la lluna ni en Larry Metayer no havia aparegut tampoc a la meva vida simple de nen primordial amb la revista Life i la seva Popular Mechanics sota el braç, però el bocí de felicitat (i pols) que cada tarda m’omplia els pulmons i em coïa als ulls circulant sense frens pels límits de la meva curta vida crec que encara no ha estat superat per cap altra sensació a la vida.

Acompanyat per les ortigues del patí que em turmentaven les cames i per la remor de fons de la maquinària anglesa de la revolució tèxtil que pocs anys més tard acabaria malament i ràpida amb la revolució econòmica xinesa, vaig descobrir que la velocitat era espai partit temps molt abans que Newton entrés a la meva vida i els secrets de les acceleracions, desacceleracions, treball i potència em varen fer començar a estimar la física dels cossos en moviment entre el berenar de mitja tarda i els capgrossos de l’Omedes pescats al riu i, cada maig, sense arribar a ser-ne ben bé conscient del tot, als Telediarios del Régimen sentia parlar del Giro d’Itàlia i de noms mítics, en Felice Gimondi, en Jacques Anquetil, en Fausto Coppi, en Miquel Poblet, que em ballaven pel cap en el que era un simple aperitiu del juliol magnífic amb Le Tour insuperable, monolític, amb aquella odiosa grandeur que només els francesos i els xulos macarres saben donar a les coses que fan.

Un anunci de BH.

Abans que arribés l’estiu, quan el temps al Ripollès es tornava una primavera d’aigua i fred que mai no anticipava l’estiu, abans que acabés el curs escolar, als matins i als migdies, a les tardes i al capvespre, anant o tornant del Salesians per la perillosa carretera de Ribes llavors de doble sentit, passava per davant, i visitava, sovint i embadalit, la fresca foscor de Can Vallí-vallè per comprar pegats per les punxades, radis per les rodes, pedals per les cames, cadenes per la transmissió d’energia, cargols mètrics per a l’ànima i em meravellava de les llandes penjades al sostre, embolicades amb draps de saca en un ordre rar, com un firmament entapissat de cercles d’acer sense radis per evitar el rovell i el furt a les altures. En aquells temps els components mecànics biciclistes, i les botigues que els venien, eren foscos i engreixinats i els biciclistes una mena de gent rara i robusta amb les mans brutes, cames poderoses, esperit de lluita indomable, capacitat de sofriment enorme i una gana inesgotable de pa amb qualsevol cosa, vaja una mica com jo era, o com jo volia ser.

Amb les pagues dels sants, aniversaris i les propines de les comunions dels cosins vaig aconseguir una xifra ridícula però suficient per convèncer el pare que em col·laborés a comprar una flamant Beistegui Hermanos (una BH, vaja) groga amb una frontissa al mig per si mai l’havia de replegar (cosa que no vaig haver de fer mai).

El Pla.

Amb el meu amic Ramon, que també s’havia comprat una Beistegui Hermanos, recorríem camins i més camins i gastàvem el temps de l’estiu convertint-lo en espai i, a voltes, en velocitat, de vegades perillosa, de vegades feridora. La Roca Morta i el Remei, Sant Pere i aquell Campdevànol que aïllava els interns del Salesians i que m’havia semblat tan lluny no feia gaire temps, quedaven ara al nostre abast en interminables tardes d’estiu on un sol de justícia ens adobava l’esperit i les cames alhora que ens deshidratava molt abans que les begudes isotòniques es revelessin com a una collonada inútil. Camins amunt i avall, finalment vàrem aconseguir partir el quadre de les BHs més d’una vegada i la soldadura autògena, que ja dominava en Ramon a base de practicar sobre sant crists metàl·lics, era l’única solució per als quadres desfets i refets mil vegades en aquella follia pedregosa que ens dominava.

En Ramon de vegades s’unia als meus amics colonials a l’immens pati del Pla on poc després havien de dormir les llarguíssimes Platt-Sacco-Lowell, encapsades en olorosos taulons de pins de North Carolina, i junts i amb desordre apreníem els rudiments dels desplaçament pels espais de la nostra infantesa, de la nostra existència efímera i despreocupada.

Una tarda xafogosa que estava a punt de ploure, uns veïns, germans folls, ens havien convidat a construir una rampa amb sorra i taulons abandonats pels paletes per saltar enfollits amb les nostres BHs plegables com l’Evel Knivel feia amb les seves Harley-Davidson (sempre he pensat que el meu amor i odi cap a la Motor Company prové d’aquell dia, d’aquella tarda). Amb il·lusió i inexperiència vàrem construir una rampa d’un metre d’altura aproximadament por on hauríem de sortir volant com aus. Un cop acabada, el gran dels germans va iniciar la marxa i la cursa d’aproximació des d’uns cent metres de distància. El seguíem jo, l’altre indòmit germà i en Ramon al final de tot. En un esprint llarg vàrem enfilar el recte camí cap a la rampa un darrera l’altre separats per pocs metres, units per la inèrcia, la velocitat i la fatalitat.

El lledoner del Pla.

El primer germà va encarar bé la rampa sense deixar de pedalar i es va enlairar a una altura que em va acollonir i emocionar a parts iguals. En cap moment no vaig pensar que les nostres trajectòries havien de ser iguals si fa no fa perquè, llavors, en Newton encara no era amic meu. La distància que ens separava em va permetre observar com el primer germà, s’enlairava, perdia el control i ell i bicicleta queien per separat sobre la dura sorra del pati del Pla en un espetec de pols. En els pocs instants fugissers en què m’acostava a la rampa de manera inevitable, res no em va fer suposar que m’hagués de passar el mateix a mi, però en enfilar la rampa a tot el que em donaven les cames, el cor i el seny vaig notar com la bicicleta anava per una banda i jo, amarrat al manillar, per una altra, intentant no separar-me’n. Vaig sentir l’aire a la cara i una por terrible que em va fer amarrar frenèticament i inútil al manillar de la bicicleta desbocada. Calculo que devia assolir una altura de prop de cinc metres perquè tot i tenir la fortuna de caure sobre el seient, la trompada a les meves parts més personals gairebé em fa perdre els sentits. No em vaig fixar que la trajectòria havia estat la mateixa que la del foll (i caigut) germà agosarat però vaig notar com la bicicleta impactava sobre el meu pobre amic i em va saber greu no poder-ho evitar, perquè, ja se sap, les lleis de la física són iguals i inevitables a tot l’univers conegut.

El mateix li va passar, i les mateixes sensacions devia sentir, a l’altre germà que venia darrera meu a la mateixa velocitat i també el mateix a en Ramon encara uns metres més enrere. Unes dècimes de segon més tard, ja no em va saber greu haver impactat sobre el primer germà perquè el dolor que vaig sentir quan el segon germà va impactar sobre meu m’ho va treure del cap ràpidament i dolorosa. En Ramon va rematar la feina que la inèrcia mana i en pocs segons tots érem una garbuix de nens i ferralla, crits i pelats per tot arreu enmig d’un mar de rodes esquinçades, seients desmanegats i manillars sense direcció.

Crec recordar que ens va socórrer l’encarregat del taller del Pla, un home gran i amable prop de la jubilació, que es va compadir de nosaltres, ens va refrescar una mica amb l’aigua del càntir de la beguda dels mecànics i després d’adreçar ràpidament i hàbil rodes i quadres, seients i manillars, vàrem sortir esperitats amb les bicicletes i les ànimes renovades a fotre’ns d’hòsties a pedrades amb els de l’altra banda de la colònia tèxtil, el nostre cosmos, perquè, crec recordar, que ens havien robat les pastanagues que nosaltres havíem robades prèviament, també d’amagat d’Euclides, en aquella tarda que en Newton em va presentar les lleis inamovibles de l’espai absolut i les trompades descomunals.

Rock me mama…

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>