Una mar de plàstic

M’agrada el mar. La immensitat de la massa d’aigua evoca un món misteriós i l’horitzó no és res més que el futur cap al qual naveguem. No conec alhora un lloc que albergui tanta energia. Els dies de calma contrasten amb la fúria del déu Posidó dels mesos d’hivern.

«Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir», escrivia Manrique. Al mar tot hi desemboca. Aquests versos es materialitzen en la ciutat índia de Benarés, a la vall del Ganges, on cada dia s’incineren centenars de cossos seguint el ritual hinduista d’aquell país. El soma dels difunts que al capvespre baixa riu avall entre espelmes i pètals de rosa, contrasta entre els milers de persones que, unes hores més tard, a la llum de l’alba, inicien el ritual de purificació als ghats que s’esmunyen a les aigües del riu sagrat. La mort, sota la llum de la lluna —paraula que, per cert, en llengua basca significa llum dels morts— dona lloc a la vida amb els primers raigs de sol.

Ritual hinduista al riu Ganges al seu pas per Benarés.

Però als països asiàtics des de fa unes dècades s’hi viu un fenomen desolador: l’abocament desenfrenat de plàstics que converteixen els rius i canals en autèntics abocadors de primer ordre. Per l’acció de la gravetat i dels cabals, tota aquesta brossa desemboca en un dels ecosistemes que més biodiversitat amaga del planeta: el mar.

I allà és on té lloc el més esgarrifós de la història. El plàstic, que tarda uns cinc-cents anys a degradar-se, es va esmicolant en petits bocins que acaben assolint mides inferiors al mil·límetre, el que es coneix com a microplàstics. Aquestes diminutes partícules derivades del petroli entren llavors a la xarxa tròfica. Són en primer lloc ingerides pel plàncton, el qual serveix d’aliment a petits peixets, que alhora seran menjats per peixos més grans. Així, a més grandària, més plàstics acumulen. Finalment, aquest peix va a parar a la nostra taula i es tanca el cicle.

Plàstics trobats a la cala.

No sé si això pot tenir a veure amb el karma, però queda clar que qui causa el problema n’acaba rebent les conseqüències. Ara ja és massa tard per evitar que ingerim plàstics, ja que els darrers estudis científics mostren que fins i tot s’ha trobat presència de microplàstics en aigües embotellades. L’altre dia, tot fugint de les platges atapeïdes de turistes, vaig anar a una cala perduda en què per arribar-hi calia caminar prop d’una hora. Esperava trobar natura i prou, però en comptes d’això, se’m va apoderar la tristesa en veure que no existia un metre de sorra lliure de fragments de plàstic. Fins i tot entre les dunes les plantes creixien entremig de trossos d’aquest material de l’era del petroli.

Darrerament vaig llegir al diari que un noi de la meva edat havia ideat un sistema per enretirar plàstics de les anomenades illes de plàstic. Autèntics estats que es formen al mig dels oceans fruit dels corrents marins. El que es veu en superfície només és tan sols la punta de l’iceberg. La comunitat científica està d’acord en què l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos al mar. Penso que netejar el «mar de plàstic» que hem creat és pràcticament una missió impossible, però sí que es troba a les nostres mans evitar que més plàstics hi vagin a parar. Reduir-ne el seu ús fins a la pràctica eliminació només seria el primer esglaó per a avançar cap a la solució del problema.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>