Una mort deliciosa

Tot amant de la cuina japonesa haurà sentit parlar d’un menjar exquisit que se serveix en plats popularment coneguts com el sashimi i el chirinabe. Com que de japonès no en sé dir ni bon dia, no us puc dir gaire cosa d’aquests plats, a banda que contenen peix. Però un dels peixos més preuats que es fa servir en aquests banquets no és una espècie habitual que trobaríem als mercats de casa nostra, ja que no he conegut mai ningú que se’n vagi a comprar peix globus.

De peixos globus en trobem almenys 120 espècies repartides en 28 gèneres. La que empren al Japó i a d’altres països per a elaborar aquests plats, considerades unes delicadeses, és del gènere Takifugu, que els japonesos coneixen com a fugu. L’espècie seria inofensiva si no fos perquè, a banda d’inflar-se i mostrar les seves espines davant de possibles depredadors, conté un dels verins més potents que hi ha a la natura, més mortal que el cianur.

El peix fugu.

La toxina que produeixen el fugu i altres animals que habiten les aigües del Pacífic, com un pop i un cranc, es coneix com a tetradotoxina, que la literatura científica abrevia com a TTX. Es tracta d’una neurotoxina que actua blocant els canals de sodi de les nostres neurones, els quals són imprescindibles per a la generació de potencials d’acció necessaris perquè es produeixin els impulsos nerviosos. En no poder donar-se la transmissió nerviosa, el comensal mor ofegat durant el tiberi perquè els seus músculs deixen de funcionar.

De toxines n’hi ha de molts tipus, i si recorrem altres racons del món podem trobar-nos amb morts menys apetitoses. Són encara nombroses les tribus indígenes de Sud-amèrica que surten a caçar amb l’ajuda d’una sarbatana, que sol anar acompanyada d’un dard enverinat. És l’exemple dels shuars, també anomenats jíbaros pels espanyols, que suquen les seves fletxes amb curare, un verí extret de diverses plantes d’aquelles regions. Aquest verí bloca l’impuls nerviós a nivell de la placa neuromuscular, inhibint l’acció de l’acetilcolina, un neurotransmissor que regula l’activitat sinàptica del sistema nerviós. D’aquesta manera, la mort també es dona per asfíxia. Un efecte semblant al del curare es produeix amb la cicuta (Conium maculatum), una planta que amb el seu verí va servir per a enverinar Sòcrates. Si ens perdem per l’Amazones també podem topar amb altres tribus que unten els seus estris de caça amb el verí provinent dels dendrobàtids, les acolorides granotes de punta de fletxa.

Exemplars de farinera borda.

Per a morir fent un bon tiberi no cal anar lluny de casa. Tots ens hem assabentat d’algun cas d’enverinament per farinera borda (Amanita phalloides) a les notícies del nostre país. De ben segur que els intoxicats xalaven d’un bon arròs amb bolets quan es van endur l’ensurt que, literalment, seria de mort. Però tots ells, en les seves últimes voluntats, van coincidir en afirmar que aquest fong era força bo. Així, entenc que hi poden haver grans disgustos que, per perversió etimològica, tinguin un bon gust.

Deixeu-me tornar cap a l’altra banda del món per a acabar aquest article i explicar que, tan sols en una dècada, hi va haver gairebé dos-cents morts per haver consumit el ja conegut per tots vosaltres peix globus. No és d’estranyar que el govern japonès establís un programa de certificació per als xefs que cuinen aquest plat, els quals han de preparar-se durant tres anys i superar un examen oficial. Si algun dia viatgeu al país del sol naixent i us atreviu a tastar el fugu, es diu que la part més saborosa n’és el fetge, òrgan on precisament es troben les quantitats més elevades del verí. Tota una cuina de risc per als més agosarats!

amanita phalloides, farinera borda, fugu, toxicitat,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>