Una nena magribina amb cara d’hindú

És ben sabut que les lleis bàsiques de la física són desconegudes per a la població en general i per als nens, nenes i adolescents veloços sobre estris amb rodes en concret.

També és ben sabut que les bicicletes, a més de ser estris per a l’estiu, que hi ha lladres que les roben als incauts que confien en la bondat humana i que el Tour de França no seria el mateix cada juliol sense la seva existència, són estris que han de circular per les vies públiques destinades a vehicles automotors. Tanmateix la tendència actual entre nens i nenes, acollits i acollides, immigrats i immigrades, adolescents aborígens i estiuejants de Barcelona (equipadíssims al Decathlon) que passegen pels nostres pobles als confins de l’imperi sense entendre del tot tot això del món rural és usar les voreres de vianants com a autovies familiars i circular-hi amb ímpetu sobre els seus vehicles lleugers amb rodes convençuts que als pobles tot es pot fer.

Així, darrerament he hagut d’incorporar als meus costums l’hàbit de caminar amatent als sorolls que queden fora del meu camp de visió natural binocular típic dels primats superiors (entre altres espècies de dubtosa intel·ligència) per poder detectar el clàssic soroll de rodament de bicicletes, patinets de rodes lleugeres i de tota altra mena d’estris casolans construïts amb coixinets vells amb la funció de rodes sobre plataformes de fusta de palets reciclats com els dels sofàs hippies dels okupes.

Als capvespres solo sortir de la feina capficat i distret amb l’esperança, sovint infundada, que els problemes logístics, laborals, tècnics i de tota altra mena de la meva empresa es resolguin sols (diuen que se solucionen sols en segon pla en aquestes situacions) i agafo, per tornar a casa i tenir temps de pensar en aquestes collonades, una ruta més llarga que aquella que m’hi ha dut al matí. Aquesta ruta de retorn discorre per una vorera amplíssima que ja va fer emprenyar als veïns limítrofs quan l’ajuntament de Sant Joan de les Abadesses va decidir fa uns anys reconstruir-la amb els seus diners i engrandir-la en una del tot innecessària aposta urbanística de quatre metres llargs i generosos que ara tothom agraeix, bé, gairebé tothom…

La vorera s’estén sobre un pendent lleuger que accelera els cossos com els mòbils de Galileu a les seves famoses rampes inclinades. La gravetat, aquest mala puta desbocada que tot ho accelera, hi regna implacable i discreta i, en una inconsciència tècnica admirable, tots els nens, nenes, immigrats i immigrades joves i adolescents aborígens ho han descobert per pura, simple i incessant repetició de les mateixes accions dia rere dia (que és com se solen aprendre totes les coses).

En una d’aquestes caloroses tardes d’estiu del dos mil disset que donaven pas a unes nits temperades encara sota la agradable besllum atmosfèrica dels breus estius del Ripollès, gairebé sempre freds, caminava discretament, relaxadament amb la meva dona al costat en una distesa conversa a través de la qual intentàvem dilucidar els resultats incerts de referèndums impossibles o si l’endemà també plouria. Va ser en un d’aquests moments en què els estols d’estornells i falciots enemics xisclen com folls en la calma de la tarda aèria, aliens a tot en els seus rapidíssims mons aerodinàmics, que vaig percebre el fatídic soroll de rodolament in crescendo d’algun estri mòbil que anunciava la presència imminent d’un vehicle en moviment, presumptament pilotat per un espècimen jove de la raça humana.

En aquests casos, se m’activen els emmandrits processos mentals i per la diferència del so miro d’encertar, gairebé sempre amb error, el moment en què el mòbil em sobrepassarà sense perill. En previsió, tenso músculs, no altero cap mena de trajectòria en el meu caminar, per allò que no m’encalcin pel darrere, i espero que passi el cúmul de circumstàncies. En general, em sobrepassa un adolescent cagant llets sobre una bicicleta amb un desenvolupament de pedalada que no igualaria ni Induráin als seus moments més pletòrics. L’aire i el temps es distorsionen per l’encontre proper i un pot continuar amb aquelles divagacions que no duen enlloc.

Tanmateix, aquest dia la cosa va ser diferent, per ràpida. El so, l’inici dels protocols però, abans de poder fer cap mena de suposició, una trompada per darrere, contundent, entre el plec del genoll i la natja esquerra. Amb els músculs a mig tensar. Evito caure a terra de miracle. En el mateix moment veig que em sobrepassa una nena morena d’uns setanta centímetres d’altura volant a uns quaranta centímetres del terra. Gairebé de manera simultània, em sobrepassa també la seva bicicleta d’infant d’aliatge d’alumini, brillant i lleugera.

La nena, clarament descontrolada, va amb el cap per davant de manera que un instant després i per efecte de la rotació es fot una morrada descomunal a un metre i mig per davant meu. Per la inèrcia, la nena, fa terra amb el dentat magrebí a mode de fulcre, dona la volta sobre ella mateixa i se’m fixa a la retina la imatge de la nena amb les cames enlaire que acaba de fer una rotació completa i s’estavella un metre més enllà del punt d’impacte fins a quedar immòbil però xisclant de manera més estrident que els estornells que en aquestes, sàviament, ja han emmudit els seus cants troposfèrics. Caiguda clàssica del coiot del correcamins dels seixanta marca ACME.

M’hi acosto per ajudar-la. La boca li sagna abundosament i plora com una possessa de Satanàs (o el nom que aquest rebi més enllà de la serralada de l’Atles). Miro enrere per reclamar ajut a la seva mare, pare o familiars propers que suposadament l’han d’acompanyar, però no hi ha ningú.
La nena maldestra venia sola a tota llet de no sé on anant cap enlloc en aquell desfici de la velocitat que a tots ens agafa en un moment o altre de les nostres vides. L’alço amb cura demanant-li si s’ha fet mal (pregunta estúpida, però cortesa). Mentre plora i renega en alguna cosa que em recorda un dialecte alauita, agafa la bicicleta malmesa, l’acara pendent avall i sagnant com un porc a les matances de les masies catalanes (desconec si el símil és adequat per a un musulmà, però m’importa un rave, el símil) deixa que la gravetat l’allunyi de mi.

Em sorprèn la celeritat amb què tot ha passat mentre observo la nena allunyar-se com un animal ferit, cridant, sagnant. Un centenar de metres més avall es reuneix amb sa mare a qui li intento explicar, uns segons més tard i sense que entengui un rave de què li dic, que la seva filla m’ha atropellat a traïció i que no en tinc cap culpa. Mentre, constato que no s’ha trencat cap peça de la boca i que el tall al llavi és considerable. Però ni a la nena kamikaze ni a la seva mare de parla incomprensible els sembla importar tot allò que els pugui dir. Incapaços de comunicar-nos, els deixo a la plaça mentre em malmiren i, de reüll, veig que, als pocs segons, la nena ja cavalca de nou la gravetat com si res no hagués passat malgrat tota la roja sang que taca el seu suara impol·lut vestit blanc de cotó del Líban on s’hi ha format una gran taca de sang roja en forma de mitja lluna, premonitòria potser.

L’endemà a la mateixa hora, la nena que em va atropellar ja havia après a evitar els obstacles humans, coses de l’aprenentatge que celebro. Li veig una altra taca, roja també, en un altre vestit d’aspecte cotonós, també blanc. Constato que conserva el dentat íntegre mentre riu com un cavall, però a la nena temerària li importa un rave que jo em preocupés per la seva integritat estructural. Inquiet perquè una intrèpida nena magrebina amb cara d’hindú m’atropellés el dia abans, ràpida, espectacular i a traïció, continuo el meu caminar pausat però amatent als sorolls de rodolament.

La puta vida.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>