Una vila entre turons

Quan volem explicar la història de les comunitats humanes no podem evitar centrar-nos en els grans fets, en tot allò que els homes, per tal d’aconseguir menjar, poder, diners, influència, per a saciar la seva ambició o per a imposar-se sobre els altres; han fet o han dit a altres que fessin en el seu nom. La història no deixa de ser el relat més o menys ordenat de la lluita dels homes contra altres homes al llarg del temps. Amb pedres al principi, després amb llances i destrals de sílex, espases d’acer, armes de foc, bombes intel·ligents o ordinadors, espionatge i índex de borsa, l’essència és la mateixa. Imposar-se als altres al preu que sigui. Però hi ha una altra lluita que els éssers humans mantenen de forma paral·lela que, tot i ser òbvia, oblidem o menystenim a l’hora d’explicar la història. Em refereixo a l’entorn natural, a la geografia, que s’imposa als homes de manera muda i implacable, i els determina el caràcter i l’avenir històric de forma molt més marcada que no pas qualsevol de les seves gestes, batalles, herois o monuments.

Potser penseu que estic perdent el fil tot just acabat de començar, però no. Avui també vull parlar-vos de Ripoll, de la nostra vila, que per haver nascut i crescut entre turons té aquesta forma curiosa de pop o de rellotge de sol. Ripoll sempre ha estat limitat, molt limitat per la seva orografia. Virtut i defecte ensems, el fet que hi hagués abundància d’aigua i de boscos per a caçar i recol·lectar devia ser la clau perquè els grups humans s’hi instal·lessin a l’edat de bronze. Dos mil anys més tard Guifré degué pensar quelcom similar quan en ple procés repoblador decidí de fundar aquí el monestir.

El nucli de Ripoll vist des de la muntanya de Sant Roc. La seva orografia evidencia la capacitat d’expansió de la vila

Viure al costat de dos rius i envoltat de boscos fou un avantatge que Ripoll aprofità al llarg del temps i facilità la seva protoindústria a l’edat moderna, i més tard, la seva petita revolució industrial dels segles XIX i XX al voltant, sobretot, de la indústria tèxtil. Però avançat el segle XX es feu palès que el nostre poble havia quedat petit per a satisfer les necessitats de sòl industrial, de noves comunicacions, d’espai; el que Ripoll necessitava per a seguir-se desenvolupament. I el trànsit pel centre del poble era terrible. El poble i la comarca s’havien industrialitzat d’una manera notable, i els camions que transportaven les mercaderies cap a ciutat o de ciutat cap aquí, havien de passar per força per dintre de la vila. Paral·lelament, el major nivell de vida de la població feu que el nombre de cotxes particulars també cresqués moltíssim; i amb la manca d’espai, la gent aparcava on i com podia, sempre a despit dels vianants, pels qui caminar pel poble no tan sols era incòmode sinó que, a més, perillós.

Per això avui m’agradaria parlar-vos d’un ambiciós projecte que l’Ajuntament d’aleshores va portar a terme per tal de descongestionar el nostre poble, fa més o menys quaranta anys i que va donar peu al Ripoll modern que avui coneixem: es tracta de la varietat de la Nacional 152 que envolta Ripoll per l’oest. En realitat nosaltres mai no l’hem anomenat així sinó que el coneixem com a desvio: ni tan sols com a desviament, que seria el mot correcte, sinó amb el mot castellà catalanitzat.

Els qui comencem a transitar la quarantena podem recordar, si ens esforcem, les obres de construcció, però no ens podem fer una idea de com era el
trànsit abans que el desviament fos una realitat. Aquest és el viatge que avui us proposo: a una vila pròxima en el temps però al mateix temps molt diferent a l’actual. Vegem-ho: mentre uns descobrirem, els altres recordaran.

A la fotografia de dalt i a les pàgines següents veiem diferents instantànies del carrer del Prat i la N-152 abans de ser desdoblada, que era de doble sentit. El diari El Ripollès es feia ressò, a finals de l’any 1979, del malestar de la població per la circulació tan caòtica que a totes hores hi havia al centre de Ripoll.

No cal oblidar que dos anys abans hi havia hagut la catàstrofe dels Alfacs, prop de Sant Carles de la Ràpita, on un camió carregat de propilè —similar al de la fotografia inferior— havia explotat a tocar d’un càmping provocant la mort de 243 persones i havia deixat 300 ferits de molta gravetat. La gent no podia evitar de pensar que una catàstrofe similar podia passar al poble.

A l’esquerra, un tram de la carretera de Ribes on apreciem la pancarta Tots necessitem el desvio, a favor del desdoblament. I encara una altra del carrer del Prat on es podia veure la ínfima amplada de la vorera on més que caminar els vianants pràcticament havien de mantenir l’equilibri. Els usuaris dels cotxes petits, per part seva, havien d’aturar-se i fiar-se de la perícia dels camioners.

Aquesta realitat no era desconeguda per les institucions de la Generalitat ni pel govern espanyol. El mateix president Jordi Pujol en una visita a Ripoll havia definit la comarca del Ripollès com un cul de sac, expressió que feu fortuna i que fou emprada als diaris des d’aleshores cada cop que es referien al problema de les comunicacions del poble i de la comarca. L’Ajuntament tenia aquest assumpte com una prioritat total i no estalvià esforços per a pressionar la Generalitat perquè portés a terme el desdoblament. Finalment, el consell de ministres donà llum verda al projecte el 30 de maig de 1980.

Tot i que ara ens pot semblar impensable, el carrer del Prat era de dos carrils i l’embós que provocava era una vertadera odissea per als ripollesos, que havien d’esquivar vehicles a tort i a dret

La premsa es feu ressò ben ràpid de la notícia, però aviat va quedar clar que les coses no serien ni tan fàcils ni tan ràpides. La doble titularitat de la N-152 entre la Generalitat i el govern espanyol del tram que passava per Ripoll, complicava i ralentitzava molt la presa de decisions. A part, la Generalitat no dissimulava la seva predilecció per la construcció del túnel del Cadí, més rendible a nivell macroeconòmic i el prioritzava obertament a nivell de pressuposts i d’execució enfront del nostre projecte, perquè al cap i a la fi no deixàvem de ser un cul de sac. No fou fins a l’abril de 1982 que les obres començaren de veres.

Paral·lelament l’Ajuntament intentà, amb el poc marge que tenia, millorar la circulació al centre de la vila. Un dels projectes més interessants en aquest sentit fou l’enderrocament del Pont d’Olot que s’alineava amb el carrer de la Font, per a refer-lo tot alineant-lo amb el carrer del Bisbe i donant-li un sentit únic de pujada. Entretant, el sofert carrer del Prat seria únicament de baixada com avui mateix i des d’aleshores.

Amb les obres començades els problemes no s’aturaren. La necessitat de fer servir explosius per a vèncer les faldes del Catllar posà en perill real les cases construïdes a prop de la variant. Vàries vegades els despreniments de les roques havien posat en perill la seguretat de les persones. En alguna ocasió les pedres havien afectat les cases i havien anat a parar al centre del poble. Per mor d’això, en els gairebé dos anys que va durar la construcció de la variant, l’Ajuntament obligà a aturar les obres tres vegades i els dies que s’havien de fer les voladures les famílies que vivien a tocar de la variant eren desallotjades i instal·lades als locals de l’antic ambulatori.

La fotografia que il·lustra el retall del diari demostra com el perill era ben real per als veïns que vivien a prop d’aquesta construcció i com les xarxes de protecció —per a anomenar-les d’alguna manera— eren clarament insuficients.

Finalment, i després de totes les aturades, perills, problemes i dilacions, la variant s’obrí al trànsit el darrer dia de 1983. Però també aquest fet va estar envoltat de polèmica. Cinc dies més tard, el batlle d’aleshores Pere Jordi Piella es queixava en una entrevista que ningú no l’havia avisat de l’obertura i que aquesta s’havia fet prematurament, atès que ni l’enllumenat ni les baranes no estaven en condicions i algú podia prendre mal, cosa que per sort no va passar.

L’evolució de les obres del desviament en una fotografia presa des del camí ral de Ripoll a Campdevànol l’any 1982

Ja fa gairebé quaranta anys d’això que relatem, i avui, que tenim una altra variant a l’entrada del poble, que arribem a tocar per la còmoda C-17, que caminem per Ripoll mirant el mòbil, amb la plena seguretat que un tràiler no ens envestirà; és bo que recordem la importància del desviament i la paciència dels ripollesos d’aleshores, que en aquella època, quan caminaven pel poble, havien de tenir un ull a la carretera i un altre a la muntanya que, ferida en el seu amor propi, a vegades feia ploure pedres.

desviament, ripoll, variant,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>