Veiem el que volem veure, encara que no ens n’adonem

Fa uns dies, tot parlant amb una professional que treballa en temes de gènere i interculturalitat, em comentava que quan parla d’un d’aquests temes amb algunes persones del seu entorn, donen més veracitat a opinions del carrer que no pas a opinions que dona ella mateixa.

¿No us sembla curiós, aquest fet? El sentit comú ens diu que una persona que viu, coneix i treballa aquesta realitat té més elements d’anàlisi per a objectivar. Aleshores, aquesta ens donarà una informació més adequada i que s’ajustarà millor a la realitat, i haurem de donar menys veracitat a l’opinió formada per persones que emeten judicis sense tenir dades i informació contrastada o amb poc fonament. Segurament té a veure amb el títol d’aquest escrit, i és que no som tan racionals com ens pensem. Tal com deia Einstein, «és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici».

En el fons, la pregunta és: «¿per què passa això?». En aquest escrit veurem la base en què se sustenta aquest tipus de comportament. I és que allò que volem veure té, almenys, dues cares: una, la que volem veure i com la volem veure —tendim a cercar o veure allò que confirma el que pensem i cap evidència no demostrarà el contrari—, si allò que pensem no correspon amb la realitat, pitjor per la realitat. El nostre cervell no accepta bé la incertesa, i se sent segur confirmant que el que hi ha fora (la realitat) coincideix amb el que hi ha dins (cosmovisió/marc mental). Això fa que tendim a veure allò que pensem (biaix confirmatori).

L’altra cara, la qual no volem veure, és que de vegades no volem veure allò que és perquè ens obliga a reconèixer-ho, assumir i donar-hi resposta, possiblement perquè ens provoca dolor o malestar. El nostre cervell tendeix a cercar el plaer i la gratificació, i a allunyar-se d’allò que produeix dolor i ens és desagradable.

En aquest article parlo d’allò que volem veure i deixaré l’altre per al segon escrit per tal de no allargar massa aquest. Deixeu-me que us conti un conte:

Heus aquí un pagès que no trobava la seva destral. Va sospitar llavors que el seu veí li havia agafada, i va decidir d’espiar-lo. Aleshores, va veure que el fill del veí tenia tota la pinta de ser un lladre de destrals. I la seva cara… ¡tenia cara de lladre de destrals! Qualsevol paraula que digués, només podia ser la d’un lladre de destrals Qualsevol cosa que fes donava a entendre que havia robat una destral.

Però oh, ¡casualitat! Mentre el pagès feia feina al costat d’un munt de llenya, la seva destral va aparèixer entre els troncs. Quan l’endemà va tornar a mirar el fill del veí, es va adonar que el noi no tenia res, ni en el seu aspecte, ni en la seva actitud, ni en el seu comportament, que fes creure que era un lladre de destrals. I és que «necessitem els ulls per a veure, però qui mira i qui ens dona visió és el nostre cervell».

La qüestió és que anem donant sentit i significat a tot allò que ens envolta, fem una representació interna de la realitat que hi ha a fora. En el moment que donem un significat a un fet, aquest passa a ocupar el lloc de la realitat i oblidem que la nostra representació interna no és la realitat en si mateixa. Aquest procés en el qual el que hi ha a dins explica el que hi ha fora, fa que tinguem la sensació de seguretat.

És tot aquest procés el que ens situa i ens explica l’entorn i es va conformant de tots aquells aprenentatges de la nostra vida: creences de les nostres famílies, la nostra cultura, valors, conviccions, context, situacions, experiències viscudes, etc.

I aquesta és la base on es podria explicar la majoria de les nostres conductes i comportaments: és com si fossin els programes mitjançant els quals funcionem. En la mesura que els anem fent més conscients podrem vincular-nos i relacionar-nos amb la nostra realitat, com també desfer prejudicis, ja que en fer conscients aquests programes, podrem actualitzar-los o canviar-los i funcionar de manera menys automàtica. En cas contrari,  ens tornem més rígids en la nostra manera de pensar i mirar, la nostra representació interna o marc mental es torna inamovible i tancada. Tot allò que posa en qüestió aquelles veritats inamovibles, passa a ser un enemic.

Recorda: el nostre cervell no accepta bé la incertesa, i se sent segur confirmant que el que hi ha fora (la realitat) coincideix amb el que hi ha dins (cosmovisió/marc mental). Això fa que tendim a veure allò que pensem (biaix confirmatori). I és que «quan més flexibles siguem com a cartògrafs, dibuixarem mapes més útils i adaptats al territori».

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>