Vida nova?

Doncs bé, sembla que acabem un altre any. I com cada vegada que arriba desembre comencem a rebre resums del que hem fet durant l’any. Que si un vídeo de Facebook, d’Instagram o de les altres xarxes socials que explica el que has publicat, que si un de Spotify que et diu el que has escoltat, que si un resum de Google Maps que et diu on has estat. Quin control, no?

Però si us hi fixeu amb atenció —amb veritable atenció— cap d’aquests resums no diu res realment important de vosaltres. Què heu publicat a les xarxes socials? El que heu decidit que els altres vegin. Què heu sentit a Spotify? El que en un moment determinat us ha vingut de gust. I on heu anat? Doncs la majoria de vegades, de la feina a casa i de casa a la feina. Res que no es pugui saber parlant amb vosaltres al cafè.

Les persones som animals de costums. Per això la gestió del canvi és una de les matèries que més s’estudien en les organitzacions. Ens espanta sortir de la nostra zona de confort. I si ens espanta quan tenim una vida enquadrable en el que fa la majoria, tenim una formació estàndard i una feina estàndard; imagineu-vos el que pot espantar a les persones que no son dins aquesta majoria que fem si fa no fa el mateix.

Per una banda. Imaginem la gent migrada. La seva normalitat és molt diferent a la nostra i els estem exigint d’una manera més o menys dura que siguin com nosaltres. Un dia vaig llegir que la societat no és racista, és classista. No ens preocupa que algú sigui d’un altre color. Ens preocupa que sigui d’un altre color i pobre, perquè si és d’una altra ètnia però és ric, ja no és moro, és àrab. Si té calés, no és xipi, és llatí. Si està ben posicionat, no és negre. És senegalès (o d’on sigui). La societat sovint és hipòcrita, oi?

Ara us faré una reflexió: si a nosaltres ens fa basardeta canviar de feina, de casa o d’escola per si no encaixem, per por al risc que tot canvi implica, i ens refugiem en el que ens és conegut per a adaptar-nos al que canviem, què ens fa pensar que els migrats actuaran diferent? D’una altra banda, imaginem les persones que son diferents a la majoria per altres raons. N’hi ha moltíssimes. Perquè han patit infàncies terrorífiques que les han marcades. Perquè la seva identitat sexual és diferent a la de la majoria, perquè pateixen situacions violentes de les que no saben sortir, simplement perquè no tenen eines per a identificar que estan en una situació de maltractament, per mil raons. Perquè tenen dificultats per a accedir a llocs de feina amb remuneracions justes, ja sabeu, aquest tipus d’empresa que et vol vendre que et dona feina com si no li fes falta mà d’obra i contractar persones fos caritat que els has d’agrair de per vida.

Cal que reflexionem, perquè sovint les nostres actituds venen més de les nostres pors (al canvi) que de les actituds de les altres persones. Potser si en lloc d’agredir les creences alienes els mostrem les nostres amb respecte i empatia, s’acabin adherint a les que respecten els seus drets com a persones, oi? Potser els facilitem el canvi alhora que facilitem el nostre propi canvi a través de l’acceptació.

I és que hi ha molts tipus de violències. Des del maltractament familiar a l’assetjament laboral, escolar, sexual…

L’assetjament i la violència sempre provenen de la captura i el posicionament com a dominants del grup. Pesquem parella i volem que sigui com a nosaltres ens agrada i sobretot que no se’ns escapi, perquè el que defensem és la imatge de nosaltres mateixos que volem projectar. Això és caçar i acumular, no és estimar. Qui t’estima et respecta i confia en tu. Qui necessita canviar-te o controlar-te no t’estima. Et posseeix, com un bé qualsevol. Assetgem per aparentar ser dominants al nostre entorn. Qui té carisma, no necessita agredir ningú. Ergo, agredim perquè no sentim que tinguem carisma en un àmbit determinat i ens fa por que tothom vegi les nostres febleses.

En siguem conscients o no, el maltractament sempre és masclista. I em direu és que també hi ha dones que maltracten! I és cert. Però el masclisme no sempre l’exerceixen els homes. Tot sovint ho fem les dones i si no l’identifiquem, no l’erradicarem.

El masclisme va lligat a la competitivitat agressiva, al control dels altres com a mitjà per a sentir-nos segurs, a la violència per protegir allò que creiem que podem perdre perquè en el fons no ho mereixem. Tan masclista és el xicot que prohibeix a la xicota vestir d’una manera determinada com la noia que titlla de meuca una altra dona per vestir d’una manera determinada. Tan masclista és un home que maltracta psicològicament la parella com una dona que fa el mateix.

I és que sovint hem confós el que significa igualtat. I amb un exemple s’entén millor. Històricament, a les dones se’ns ha imposat la tirania d’estar sempre guapes, segons els cànons de cada moment, encara que això ens destrossi la salut. Per exemple, els talons alts estilitzen la figura. Diuen els experts que aporten beneficis psicosexuals, és a dir, ens fan sentir més atractives sexualment. Però està provat que provoquen danys a les cervicals, bruxisme, dolors mandibulars i mal de cap per la tensió del coll que provoca la postura forçada. A més provoquen problemes a la columna per la redistribució del pes corporal i fins i tot es relacionen amb l’aparició de varius. I ja no parlem de les cotilles (obligades en altres temps) o de la tirania d’estar primes a nivells insans. Doncs mireu, hi ha qui creu que imposar cànons de bellesa estrictes als homes és igualtat. Per tant, exigim-los que estiguin sempre prims i atlètics, que segueixin cànons de bellesa, que sempre tinguin el sexe al cap i que sobretot, mai no mostrin emocions humanes, que això és de febles. Girem la truita. Els homes han de ser agressius laboralment, per allò del mascle dominant. Per tant, igualtat és que les dones també siguem agressives laboralment. Ole tu!

Realment penseu que això soluciona res? Realment penseu que això és igualtat? Quan es parla d’igualtat, es parla d’igualtat en els drets i obligacions, no d’imposar estereotips. Temps enrere les dones vivíem enclaustrades a casa amb l’obligació de tenir cura de la família, netejar, etc. I vam sortir al món laboral per a intentar aconseguir una igualtat retributiva que cinquanta anys després no tenim. I les raons? Doncs perquè majoritàriament les dones hem sortit al món laboral, però seguim carregant amb l’obligació de tenir cura de la família d’una forma notablement desequilibrada. Un dia us parlaré de la rasa salarial, de fet en teniu un article publicat a la pàgina web de la Qperativa.

El primer que cal per a superar el masclisme és identificar-lo. I per a combatre’l calen, entre d’altres coses, equitat i respecte. Respecte per acceptar els altres com són. Combatem les idees amb les que no estem d’acord, però no imposem als altres que siguin iguals que nosaltres, perquè no hi ha dues persones iguals.

Equitat perquè no es pot tractar igual el que és diferent. El que cal és que tothom pugui accedir al que necessita partint des de la seva posició. I això vol dir que unes persones necessiten més ajut que altres.

I per acabar, que avui m’estic allargant molt, us vull parlar de la cooperació. De facilitar espais on la comunitat sigui el centre de tot. On les persones trobin espai per a desenvolupar-se si tenen ganes de treballar i esforçar-se. De crear espais on tothom tingui cabuda, amb respecte envers els altres. Vaja, de cooperativisme, ja trigava, oi?

Amb aquest esperit us comunico que en uns dies obrirem el centre la QP, pensat per impulsar l’economia sostenible, per a promocionar i posar en valor el que es fa al Ripollès i a Catalunya, per a donar un espai de lleure, de treball, de trobada, de cultura, de debat i en definitiva, un espai per a fer comunitat. Hi esteu tots convidats! I totes!

I per acabar, us citaré Jean Paul Sartre, que va dir que la meva llibertat acaba on comença la dels altres. Potser que en fem una mica de cas. Ens anirà bé!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>