Video killed the radio star

Un economista de renom em va voler vendre una vegada que si hom volia treballar havia de deixar de banda els convenis col·lectius i les normes, i que en realitat, les netejadores dels hotels guanyen uns sous elevats, que les Kellys eren la invenció d’algú. És la típica tàctica de negar la major. Si fem invisibles els excessos dels poderosos és més fàcil que els treballadors n’acceptin més i més i que, per tant, el mercat laboral cada vegada sigui més precari. Ara mireu al vostre voltant i observeu si en les botigues on compreu, si gent del vostre entorn proper ha de treballar en condicions injustes. Trobareu que gairebé tothom fa hores de més sense cobrar-les, que hem interioritzat que ens donen feina i que tenim sort de tenir-ne. I ara fem un exercici. Si tots diguéssim que no anem a treballar durant només una setmana, què passaria? En tenim l’exemple ben a prop. La pandèmia va portar conseqüències econòmiques molt greus a les fàbriques, perquè els treballadors s’havien de quedar a casa, oi?

Per tant, hem de tenir clar que nosaltres necessitem treballar, és clar. Ens cal per a viure, però les empreses també necessiten que treballem, perquè si no, no poden subsistir. I, per tant, potser que deixem de pensar que quan trobem una feina ens estan fent un favor, perquè no és cert. El cert és que ambdues parts hi guanyem alguna cosa i hem de cedir en unes altres. La persona contractada haurà de posar-se a disposició de l’empresa en els horaris i amb les funcions pactades i l’empresa haurà de fixar aquestes condicions amb respecte a la normativa laboral, que serveix per a equilibrar les posicions de cadascú, perquè a ningú se li escapa que és més fort i qui és més vulnerable en una relació de treball, oi?

És microempresa la que té un màxim de deu empleats i un volum de negoci igual o inferior als dos milions d’euros.

Ara, però, matisaré el que acabo de dir. Sempre hi ha aquest gran desequilibri entre l’empresa i qui hi treballa? I la resposta ha de ser un no rotund. De la mateixa manera que quan parlem d’habitatge hem de diferenciar entre un petit i un gran tenidor, en el món laboral hem de fer el mateix. I no ens cal moure’ns de les microempreses per a fer aquesta distinció.

D’acord amb el Reglament (UE) 651/2014 de la Comissió Europea, és microempresa la que té un màxim de deu empleats i un volum de negoci igual o inferior als dos milions d’euros. Per tant, posen al mateix sac una empresa que factura dos milions l’any que la botigueta del barri que en factura com a molt cent mil. Per a entendre’ns, en direm nanoempresa. I què passa en una nanoempresa quan ens cal contractar un treballador?

El que succeeix en aquests casos és que dins una unitat de negoci molt petitona tenim dues regles del joc diferents. La propietat en aquesta empresa és un treballador, no oblidem les definicions que us vaig posant de tant en tant. Treballador és qui necessita treballar per a viure i classe mitjana és qui viu de rendes i no és classe alta. Per a entendre’ns, aquell senyor que te deu habitatges i viu dels rèdits que li dona llogar-los, pertany a la classe mitjana. El que en té cent i una xifra amb sis o set zeros al compte bancari, aquest és classe alta.

Queda clar llavors que la propietària de la botigueta del barri és una treballadora que a més és propietària del seu negoci, oi? Doncs bé, si aquesta senyora contracta una dependenta per a cobrir les estones de mes feina es trobarà que les condicions que li són aplicables a ella i les que li són aplicables a la seva treballadora afavoreixen molt més la segona.

Una cooperativa és una empresa la propietat de la qual està en mans de les persones que hi treballen i en atenció a això la normativa ens dona determinats avantatges.

I per què passa això? Doncs perquè les lleis laborals estan pensades per a corregir un desequilibri que, en aquest cas és molt menor. I quines opcions té la senyora de la botiga? Doncs unes quantes. La menys adequada? Contractar una persona sense alta a la seguretat social i menystenint els seus drets laborals. És la menys adequada perquè d’una banda maltracta una altra persona que no en té cap culpa de la seva situació i de l’altra perquè aquesta situació la deixa indefensa a ella mateixa. Només cal que la dependenta ho denunciï a la Inspecció de Treball i a la senyora de la botiga se li girarà tempesta.

Una solució correcta —però poc pràctica— és fer una contractació seguint la normativa. No tindrà problemes amb la Inspecció de Treball, però se situarà ella en situació de precarietat; i siguem sincers: algú fa una empresa per a viure pitjor que els seus treballadors o potser aquesta és una situació sobrevinguda?

La millor solució requereix obrir una mica la ment. Si deixem accedir les persones que col·laboren amb nosaltres a la propietat de l’empresa, és a dir, si compartim aquesta propietat, tindrem un avantatge important. Jugarem internament amb les mateixes regles de joc. Ara bé, externament seguirem essent la part feble, perquè la feblesa ens la dona la nostra condició de nanoempresa. I com millorem això? Doncs de la manera en la que el legislador ho ha previst. Fent cooperativa. Perquè una cooperativa és una empresa la propietat de la qual està en mans de les persones que hi treballen i en atenció a això la normativa ens dona determinats avantatges que ens fan una mica més potents. I sí, a més haurem de tenir un tarannà més equitatiu i solidari que si som empresa mercantil. Però de debò penseu que això és un problema?

Doncs ja veieu, tornem al principi. Video killed the radio star. El vídeo va matar l’estrella de la ràdio. I les crisis maten els drets laborals. Potser que, aquí que podem, canviem el cicle i millorem la nostra vida com a treballadores i microempresàries, oi? És a les nostres mans. El marc jurídic per a fer-ho ja el tenim.

Au dixit.

cooperativa,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>