Volcans: quan la Terra rugeix

El passat 19 de setembre esclatava una nova erupció al complex volcànic de Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma. Un mes més tard, la lava, que ha engolit pobles sencers i ha deixat unes 7.000 persones evacuades, segueix avançant en diverses colades cap al mar, una de les quals ja ha fet créixer l’illa en 40 hectàrees.

Aquesta erupció no és cap fet insòlit a la que és la segona illa més jove de l’arxipèlag de les Canàries. De fet, si tenim en compte que des del segle XV hi ha hagut almenys vuit erupcions històriques a la zona volcànica de Cumbre Vieja, aquesta nova erupció no hauria d’haver sorprès massa la població. Encara menys si tenim en compte que l’any 1949 n’hi va haver una d’important a uns dos quilòmetres al sud de l’actual, i que a més la darrera erupció a l’illa, el 1971, va originar un nou volcà de 400 metres.

La intensa activitat volcànica a La Palma es deu al fet que aquesta illa és de recent formació, ja que té una edat inferior als 2 milions d’anys. Recent entre cometes, perquè en Geologia el rellotge del temps transcorre en milions d’anys. L’origen d’aquest arxipèlag volcànic es deu a l’existència d’un punt calent (hot spot) a l’astenosfera, que origina plomalls tèrmics que en arribar a la litosfera formen les diverses illes volcàniques.

El Teide (o Pic del Teide) és un estratovolcà i muntanya de Tenerife, a les illes Canàries. Té una altitud de 3718 m sobre el nivell del mar.

En paraules més planeres: just per davall de les illes de La Palma i El Hierro hi trobem una zona on els materials calents de l’interior de la Terra poden ascendir a la superfície. Com que la capa més superficial del planeta (la litosfera) està formada per plaques més rígides que suren damunt d’una capa més plàstica (l’astenosfera), la superficial es mou per damunt d’aquesta segona. Aquest fet causa que a mesura que passen els milions d’anys es vagin formant noves illes volcàniques a partir d’aquest punt calent.

Així a l’arxipèlag canari les illes més antigues són les que estan situades més a l’est (Lanzarote i Fuerteventura, amb més de 20 milions d’anys), seguides de Gran Cànaria, Tenerife i La Gomera (amb unes edats aproximades de 15, 12 i 9 milions d’anys, respectivament). Finalment, les germanes petites serien La Palma i El Hierro, que són, per tant, les illes amb més activitat interna.

Tenerife, a les illes Canàries.

Llavors, on trobem els principals volcans del planeta? A banda dels punts calents com les Canàries o Hawaii, les zones del planeta amb més activitat sísmica i volcànica es troben als límits entre les plaques litosfèriques. Aquesta teoria, que es coneix com la tectònica de plaques, es deu en gran part a les aportacions de Tuzo Wilson, i engloba la hipòtesi de la deriva continental (Alfred Wegener, 1912) i l’expansió dels fons oceànics (Harry Hess, 1960).

Wegener s’havia fixat, entre d’altres fets, en com alguns continents encaixen com les peces d’un trencaclosques, com és el clar cas de Sud-amèrica i Àfrica, i va proposar l’existència fa uns 300 milions d’anys d’un supercontinent anomenat Pangea (en grec, ‘tota la Terra’). Hess, oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, gràcies a l’avenç tecnològic que va suposar el sonar, i que va permetre dibuixar la batimetria dels fons oceànics, va arribar a demostrar que hi ha zones del planeta (com la dorsal de l’Atlàntic) on es crea litosfera. Aquest fet suposa que cada any que passa estem 1,8 cm més allunyats del continent americà.

El Pico Viejo, a Tenerife (illes Canàries).

Però si la Terra té una superfície invariable, si es crea litosfera per un cantó, què passa a l’altra banda? Si se’n crea en un punt, se’n destrueix en un altre. I la destrucció de litosfera es dona principalment a l’oceà Pacífic, que és on trobem els límits destructius (convergents) més importants del planeta: l’anella de foc del Pacífic. És en tota aquesta zona on trobem la major part de volcans actius de la Terra. El llistat va des dels volcans de les illes Aleutianes, al sud-oest d’Alaska, al Mont Fuji. I des del Pinatubo, a les Filipines, al Nevado del Ruiz, a Colòmbia. D’altres noms coneguts de la llista són el Krakatoa, el Popocatépetl, el Tambora, el Chimborazo, el Saint Helens, el Chaitén, etc.

Aquesta intensa activitat volcànica es deu a l’enfonsament (subducció) de les plaques oceàniques de la zona del Pacífic per davall de les altres plaques continentals i oceàniques. Quan es dona aquesta subducció, es produeix una fusió de materials del mantell que origina terratrèmols i volcans a la placa que no s’enfonsa.

El mateix cas succeeix a Itàlia, on la placa africana s’enfonsa per davall l’eurasiàtica. Això es tradueix en els grans volcans actius de la Mediterrània: l’Etna, el Vesuvi i els volcans de les illes Eòlies com l’Stromboli, indret per on van emergir els protagonistes del famós Viatge al centre de la Terra de Verne.

Molts d’aquests volcans, a part de ser un espectacle de la natura, són malauradament famosos per les catàstrofes que han causat al llarg de la història. Una de les més antigues de les quals es tenen constància escrita és l’erupció del Vesuvi el 79 dC, que va sepultar totalment les ciutats de Pompeia i Herculà. Plini el Jove és l’única persona que en va deixar un testimoni escrit, on relata la mort del seu oncle Plini el Vell sota la cendra del volcà.

Vista de l’Iztaccíhuatl des del sud de la Ciutat de Mèxic. Amb una altitud de 5.230 m, és la tercera muntanya més alta de Mèxic, després del pico d’Orizaba i el Popocatépetl.

Dins el llistat d’erupcions cèlebres, hi destaca la més mortífera de la història, que és l’erupció del volcà Tambora a Indonèsia, que va deixar almenys unes 60.000 víctimes el 1815. Es tracta d’una erupció pliniana, que rep part del nom justament en record de Plini el Vell. D’entre les altres erupcions que han deixat un elevat nombre de víctimes hi destaca el Laki (Islàndia, 1783), amb quasi 40.000 morts; el Krakatoa (Indonèsia, 1883), amb més de 36.400 morts; el Nevado del Ruiz (Colòmbia, 1985), amb 23.000 víctimes; i la del Mont Pelée (Martinica, 1902), amb vora 30.000 persones que van morir a l’acte.

Des de temps antics la fertilitat de la terra ha dut els humans a habitar en zones volcàniques. El fet que des que es produeix una erupció fins la següent passin dècades, o fins i tot segles, fa que molta gent no tingui por del volcà o pensi que està inactiu. Però que es repeteixin les coses i la Terra torni a rugir només és qüestió de temps. I l’erupció que estem vivint a La Palma forma part de la quotidianitat del nostre planeta, que ens recorda que és viu i que nosaltres només som una espècie més que està de pas a la història de la Terra.

volcà, vulcanisme,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>