Tinc un confit de xacolata

«Tinc un confit de xacolata, de sucre i mel que és cosa guapa», canten els Randellaires. Deixaré la responsabilitat al lector de dir de quin tipus de gormanderia es tracta.

Abans que els espanyols fotessin la grapa a Amèrica, els asteques eren un poble temut amb una llengua que poc tenia a veure amb les conegudes pels europeus en aquell moment. El nàhuatl, que avui és una llengua parlada per gairebé dos milions de persones, és també una de les llengües nacionals de Mèxic i té parlants a força països de Centreamèrica. Amb la caiguda de Tenochtitlan el 1521 en mans dels castellans, va començar el procés de substitució lingüística dels pobles asteques i l’assimilació cap a la llengua i cultura dels forasters que entraven a casa seva. El mateix que ens ha passat a nosaltres.

I què té a veure el confit de xacolata amb els meixiques? Doncs força cosa. Quan els castellans van tornar d’on no haurien d’haver partit mai, van fer-ho amb productes desconeguts a Europa: cacauets, xocolata i tomàquets van canviar la nostra manera d’entendre la gastronomia. De fet, amb pa, oli i sal gairebé l’hem convertit en el producte nacional.

Bromes a part, concepte nou vol dir nom nou. Una manera senzilla de fer-ho és adaptant la paraula a la nostra llengua. Però com que els catalans tenim des de fa segles un intermediari castellà, forçosament tota paraula nova acaba passant per aquesta llengua. Així, tomate (tomatl, en nàhuatl) va passar a les llengües europees via castellà i cada una en cercà una solució. Els catalans, aperduats de referents lingüístics unitaris i sense les claus de casa nostra, vam adaptar la paraula com bonament vam poder: vam fer tomàtec (adaptat del castellà tomate), tomaca (per influència de pataca), tomàquet (per una barreja dels dos) i un bon grapat més que segur que em podríeu dir.

Amb xocolata férem el mateix. Va entrar chocolate per Castella (del nàhuatl xococatl) i el català l’adaptà com pogué: xocolata, txocolate, xicolata, xiculati… i molts de catalans triàrem xacolata per dissimilació de xocolata, tal com fem a Ripoll. I amb cacauet cosí germà: cacuet, cocovet, cacavet… Els noms que venien del nàhuatl acabats en -tl (un so característic de les llengües ameríndies) s’adaptaren en castellà en -te (aguacate, tomate, chocolate) i els que acabaven amb el sufix -tli i -illi en -le (chicle, guacamole). La feina dels catalans va ser, simplement, catalanitzar els -ate i els -le, ignorant l’idioma original.

Aparentment banals i inofensius, poc a poc els tomàquets van convertir-se en el sustent de la dieta catalana. El producte el dugueren els castellans i ells n’adaptaren el nom. També ens el vengueren. Nosaltres, relegats a segona divisió, no vam poder fer res més que copiar-los i comprar-los el producte. Perquè, a més, tot el que venia de Castella ens semblava tot lo món. Com ara, que els imitem en tot. Fins i tot els hem copiat l’idioma. Ja ho veieu: la dependència fa segles que dura. Reviscola, tio Canya.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>